divendres, 31 de març del 2017

Carme Pagès, una veu vitalment compromesa

Jesús Aumatell, Carme Pagès i Ana Maria Velaz.



Sentit de responsabilitat, aquesta és la primera idea que em ve al cap quan em proposo parlar de l’obra literària de Carme Pagès. En la seva poesia això es manifesta en la manera que té de posicionar-se respecte la tradició quan hi suma la seva pròpia veu: sense estridències, amb discreció i amb determinació alhora, afegint els seus versos a una correntia que ve de molt enrere i que ens acosta, molt polits per segles d’ús universal, tot de recursos formals, que van des d’elaborades al·legories fins el més elemental dels epítets. Però no deixa que la seva veu es fongui en la riuada, sinó que la hi fa surar seguint el rumb del seu propi recorregut vital, perquè també pertany a aquella estirp de poetes en què vida –la vida viscuda– i poesia es donen la mà. Tot això es palesa a L’agulla del destí (Brau, 2009), el primer llibre que publicà i on reunia un corpus poètic que per la seva envergadura –tant per l’extensió com per la qualitat– revela el conreu sostingut al llarg dels anys de la poesia. Si obrim aquest volum per qualsevol pàgina trobarem exemples d’això que he volgut exposar, com ara a la p. 32:

Arrelada a les roques de la llar,
em faig, immersa en aigües temperades.
I prenc, com l’esponja, diferents formes
que em dicta la incommovible marea.
I, per molt que ho intenti, massa baules
em priven el trasllat a altres confins.
(Esponja) 

Aquí les formes tradicionals es posen al servei de l’experiència personal de l’autora. Exemple acomplert d’allò que Roman Jakobson va definir com a funció poètica el 1956 [dins el marc d'un congrés per a l'estudi de l'estil literari celebrat a Bloomington, Indiana]: la projecció del principi d’equivalència de l’eix de la selecció sobre l’eix de la combinació” [en la terminologia jakobsoniana, l’eix de selecció està constituït per les unitats in absentia (del sistema) que podrien ocupar un mateix punt de la cadena parlada; mentre que l’eix de la combinació el conformen les unitats presents en el text (la cadena) i les relacions que s’estableixen entre elles]. 

En aquest poema, com en general en tota la seva obra, Carme Pagès parla de circumstàncies vitals viscudes directament, però vestides amb les formes de la tradició; així, allò que és personal i propi esdevé universal, atemporalitzat, essencialitzat. 

Portada d'Al·legorismes profans, de Carme Pagès
Ho podem veure en qualsevol dels poemes del llibre que presentem avui, per exemple 

OMPHALOS 

Hierofania elemental és la pedra
que sustenta els teus credos.
Roca genuïnament majestuosa,
que et trobes vora el camí.
Sòlida, com la que cobricelava
la tomba de la serp sagrada de Delfos.
Allà tens desades cosmogonies sintètiques
fecundadores de somnis,
que en tu es fan presència protectora;
adoració idòlatra de retorn al centre
que transforma en foc les forces cegues
del caos. 

A banda de la seva pròpia obra de creació, Carme Pagès demostra el seu compromís amb la tradició literària amb els estudis que ha dedicat a autores que l’han precedit, com Maria Àngels Anglada i Renada-Laura Portet. Es preocupar de conèixer profundament i directa el context en què es projecta la seva veu, i contribueix a divulgar-lo. Això és excepcional en un moment de canvi de paradigma en què, gràcies a les tecnologies informàtiques que s’han consolidat els darrers vint anys, qualsevol que sàpiga escriure és potencialment un autor. Això, que suposa un gran avenç pel que fa a la democratització de l’art de la paraula, en tant que l’allibera de l’imperatiu econòmic que feia del llibre un distintiu de classe, comporta també una gran responsabilitat: la de prendre consciència del context al qual ens sumem, perquè si sabem d’on venim sabrem on hem d’anar. 

Carme Pagès, amb la seva obra, obre un camí a seguir. 

Jesús Aumatell 

(text llegit en l'acte de presentació del llibre Al·legorismes profans
de Carme Pagès, a la Biblioteca Carles Fages de Climent, 
de Figueres, el 30 de març de 20017)



dimarts, 30 d’agost del 2016

Record de Benet Rossell

L'ametlla com balla (de la wikipedia)
Ara fa uns dies ens va sobtar la notícia de la mort de Benet Rossell. Des d’emboscall volem dedicar-li un petit recordatori: parlar, sense cap pretensió d’autoritat, de la seva valuosa aportació al catàleg històric de l’editorial. La relació d’emboscall amb l’artista lleidatà va venir –com no– de la mà d’Antoni Clapés, poeta i editor de Cafè Central, a qui vam tenir el privilegi de publicar vàries obres, algunes de les quals comptaven amb la participació, en la part gràfica, de Benet Rossell.

Però vull apuntar que, abans d’això (a finals dels 90, a Vic), va ser també Antoni Clapés qui, com a organitzador del “Pas a dos”, aquells memorables esdeveniments poètics que reunien, sota un format obert, dos poetes en un diàleg a l’entorn de les seves respectives obres, ens va donar a conèixer la figura de Benet Rossell, que, més enllà de la vessant gràfica, s’erigia com una espècie d’artista total, dit sia per fer-me entendre amb una expressió que, per la seva grandiloqüència, no seria ben bé del gust de Rossell, per a qui la desmitificació –no destructiva, sinó regenerativa a través de noves lectures que es caracteritzaven per una essencialització desinhibida– de la tradició encarcarada està sempre present en la seva obra. En aquell “Pas a dos”, compartit amb Carles Hac Mor, els dos lleidatans van sintonitzar en un diàleg a l’entorn de les respectives obres que va resultar en ell mateix un acte de creació, ja que, lluny de pretendre explicar llurs creacions, les escenificaven a través de l’actitud i el diàleg, ple d’anècdotes, gesticulacions i interpretacions hilarants.
Portada de Kitschot

Anys després, amb emboscall en ple funcionament, vam publicar El viatger no sap (2003), Miro de veure-hi (2007) i Un sol punt (2009), llibres que combinen poemes d’Antoni Clapés amb il·lustracions de Benet Rossell, cosa que també s’esdevé a Tankas taciturnes (2008), de Felip Cid. I ens plau especialment recordar Kitschot (2005), un petit volum que reproduïa la interpretació gràfica que Rossell va fer de la novel·la cervantina. [Totes aquestes publicacions, de tiratges reduïts i limitats, estan exhaurides.]

Amb el condol als seus familiars i amics, volem deixar constància que el nostre record de Benet Rossell, més enllà de la tristesa per la seva desaparició, serà sempre alegre per la bonhomia i generositat amb què sempre en va tractar, i pel respecte que va manifestar per la nostra tasca, i també pel seu llegat artístic, en què l’humor és una part essencial.


Jesús Aumatell, agost de 2016

divendres, 29 de juliol del 2016

Cours vite, Gentil, le vieux monde est derrière toi


Portada del llibre; cliqueu aquí per més informació.
Amb aquestes Paraules viscudes i mig perdudes, Gentil Puig i Moreno (Rocafort, Bages, 1934) ens fa partícips del seu món personal, que de retop és el d’un país, la terra estimada, enyorada i mitificada durant els anys del llarg exili. Aquests versos «Testimoni d’una fugaç ans intensa existència» són les gloses de l’autobiografia El passat ens empaita. Vicissituds d’un fill d’exiliat republicà (Pagès editors, 2012). Vaig tenir la sort de conèixer en Gentil arran de la celebració d’un acte organitzat pels Amics de la Unesco de Girona, i vaig descobrir un home plenament lliurat als seus ideals. Poques setmanes després el vaig retrobar a la Festa Catalana d’Arles, on dirigeix la revista cultural Vallespir. 

L’exigència, la generositat, la il·lusió i l’esperança en un futur millor resten intactes en aquest esperit lliure que és Gentil Puig. El llibre Paraules viscudes i mig perdudes neix per il·lustrar amb la imatge poètica les seves memòries, les quals prenen una altra dimensió. L’estil gairebé telegràfic dels poemes no és casual. Hi trobem un exercici de depuració en tota regla, en què s’ha bandejat qualsevol element accessori. Aquí, el poema quasi despullat de sintaxi, es transmuta en un paradigma en el qual s’imbrica el model obtingut a través de l’experiència personal i l’ideal sorgit del fet històric i de l’imaginari col·lectiu.

Gentil Puig va treballar amb Felip Cid, de qui va traduir els seus poemes mallarmeans al francès, i a qui ret un vibrant homenatge. Felip Cid va ser cirurgià i divulgador de la història de la medecina, i un poeta «deliciós, culte i elegant» que ha esdevingut un referent pel nostre autor.

En l’univers de Gentil Puig hi ha estels que brillen amb una llum especial, com és el seu pare. Nònit Puig i Vila va ser un home d’acció d’arrels anarco-llibertàries que va mobilitzar els rabassaires a la comarca del Bages durant el fets d’octubre de 1934 i que va haver de passar dos anys a la presó Model de Madrid, on va escriure Què és la Unió de Rabassaires, amb pròleg de Lluís Companys. Durant la guerra civil el 1936 va formar part del Comitè Revolucionari Antifeixista de Manresa. Des de l’exili, com tants altres republicans, víctima dels records terribles de la guerra, va caure en el mutisme. Malgrat tot, mai no va renunciar als seus ideals republicans i va educar els seus fills Gentil i Hèlios en l’agnosticisme i l’amor per la llibertat. Autodidacta, esperantista, naturista, internacionalista i il·lustrat, va treballar en una foneria a Tolosa, on aprofitava l’ocasió per parlar de filosofia grega amb el seu fill Gentil. Els darrers anys va publicar un llibre de records, Llegendes de Montcau.

Gentil Puig s’autodefineix com a picapedrer de la cultura. Al llarg de la seva dilatada vida ha treballat de dibuixant, traductor, professor de francès i de sociolingüística. Gentil Puig ens explica en to de confidència a El passat ens empaita com ha evolucionat des d’un marxisme ortodox a un socialisme democràtic, i que simpatitza amb els moviments de protesta d’ara, encara que considera que no n’hi ha prou amb indignar-se. En el cas de Gentil, els ideals d’esquerres no representen cap coartada ideològica per escamotejar, en nom de cap entelèquia, la lluita pels drets de les classes oprimides. 

Gentil Puig. Foto: Jordicollcosta (viquipèdia)
Gentil és un home de tremp, que no s’ha rendit mai. Lluitar contra la bèstia ens fortificava/De nosaltres trèiem la millor convicció/Militància constant, secreta, a voltes perillosa. En nombroses ocasions va fer «viatges a l’interior» a l’Espanya franquista de principi dels anys 60 amb el Treball i Mundo obrero en una maleta de doble fons. L’any 1961, convidat pel KOMSOMOL, va visitar Moscou amb el poeta Marcos Ana, un home que havia estat 22 anys al penal de Burgos. A l’URSS es va trobar una societat hermètica i opaca. En aquell moment va intuir que hi havia una contradicció entre la imatge oficial de la Unió Soviètica i la realitat del país. Mentre va ser militant i membre dirigent de la JSU va participar en la vida política sense cap mena de sectarisme o dogmatisme. A causa de la divergència amb la línia estalinista del partit fou expulsat del PSUC l’any 1965, poc després dels seus amics Jordi Solé Tura i Francesc Vicens, àlies Ferran Berenguer, Fernando Claudín i Jorge Semprún, de qui parla amb admiració, i de qui guarda un record emocionat, ho van ser del PCE: Afirmaves en sortir del camp de Buchenwald / «Refuso el carnet d’antic combatent/Perquè sóc un futur combatent».

Gentil mai no ha abandonat el compromís polític i el trobem com a pied rouge a l’Algèria socialista i autoges-tionària de Ben Bella, on va descobrir una cultura musulmana que es vivia de forma senzilla i natural. Al cap de tres anys viu de primera mà les barricades i les assemblees de la «setmana rabiosa» del maig del 68. «Canviar la vida. Transformar la societat», una  pintada que unifica Rimbaud i Marx, la poesia i la revolució, que molt bé podria definir la vida d’aquest home fascinant i intrèpid pel qual corre sang índia per part de mare. Del 1973 al 1975 va lluitar des de les files de Bandera Roja. 

Adolescent, al Casal Català de Tolosa i al de París va participar en la defensa de la cultura i la llengua catalana, va col·laborar a la revista Foc nou. L’activitat docent, la formació acadèmica i la tasca de traductor han estat el resultat de la recerca d’aquesta pàtria ideal, la llengua. En aquesta direcció va traduir, per Edicions de Sinera, Jacques, le fataliste, de Diderot, i La societat de l’espectacle de Guy Debord. Amb Josep Pallach va coordinar el reciclatge de català per mestres voluntaris a Girona l’any 1974. A partir d’aquí es va especialitzar en sociolingüística, disciplina amb la qual ha contribuït en l’elaboració de la primera llei de normalització lingüística del país. El doctorat li ha permès «progressar intel·lectualment i humanament» sota la tutela dels doctors Robert Lafont i Antoni Maria Badia i Margarit. Del 1971 al 1999 ha exercit com a professor a la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB.

Per a Gentil, Catalunya és la terra estimada dels ideals indefugibles de l’home, Sepharad és la terra maleïda dels ideals traïts. A partir dels anys 80 en aquesta societat tecnificada s’ha fet més evident el poder de les grans multinacionals. Han canviat les regles del joc de la lluita política, i les esquerres que han entrat en crisi  no saben «com aturar  la gran ofensiva deshumanitzadora vinguda de les altes esferes de les finances mundialitzades i incontrolades.»

En el capítol Pensament, il·lusions i creences Gentil ens alerta: 

El pitjor exili, el de la renúncia
El de la por i la covardia.
Homes que creien en l’Home
Un home lliure, fort, bo i sà
Tal com Rousseau i Reclus l’havien somniat
Els homes no són encara així
No sé si algun dia ho podran ser
Ni tant sols si és una fita
Car la realitat monstruosa del feixisme
Ens desperta d’un malson espantós.

Gentil ens convida a gaudir de les contrades trepitjades durant la seva trajectòria vital: Ceret, la capital cubista; la muntanya sagrada del Canigó; el somni paleoecològic del Mzab a Algèria; Solsona, petrificació de la memòria; la vasta Occitània, Tolosa, vila rosa del Llenguadoc i vila roja dels exiliats republicans; i també a conèixer les figures que l’habiten: els seus referents, les seves passions i el seus íntims amics. 

Quantes vivències i emocions no contenen aquests poemes! Quants de lligams que ens uneixen amb persones i fets d’un altre temps! Aquestes són pàgines inoblidables, que han trobat la inspiració en els carrers de ciutats mig perdudes en el paisatge boirós de la memòria, un paisatge que deixa petjada, en el qual, malgrat les errades ens voldríem emmirallar. Aquest llibre és el testimoni d’una vida dedicada a la defensa d’uns ideals que són vigents, encara que el món miri cap a una altra banda. Amb aquestes Paraules viscudes i mig perdudes en Gentil ens ha lliurat el millor de la nostra història.

Àngel Rodríguez
 juliol de 2016

dissabte, 25 de juliol del 2015

"Cuerpo ausente", antología de la poesía de Pep Rosanes-Creus en edición bilingüe



Imagen de la portada: Anciano afligido,
de Vincent Van Gogh (óleo sobre lienzo, 1890).
Pep Rosanes-Creus (Manlleu, 1957) es uno de los poetas catalanes actuales más relevantes. Su obra va más allá de cualquier etiqueta, pues su empeño por trasladar al poema de forma veraz y al mismo tiempo artísticamente elaborada su propia existencia se traduce en cristalizaciones muy personales de la tradición literaria.

Hace un año emboscall publicó Cants inespirituals [Cantos inespirituales], un volumen que recogía todos los libros de poesía publicados por el autor hasta entonces, y esta antología es un nuevo paso en nuestro empeño por afianzar la presencia en el espacio público de un poeta imprescindible. En este volumen se recogen poemas de todos los libros de poesía publicados de Pep Rosanes-Creus, incluido Hi havia una vegada [Érase una vez], aparecido hace unos meses (marzo de 2015). Ojalá que el público comparta nuestro entusiasmo y contribuya, con su atención, a dar continuidad a la presencia en las librerías de este gran poeta, y a extenderla más allá del ámbito lingüístico catalán, ya que su interés es universal.

Para esta antología Jesús Aumatell ha seleccionado y traducido más de cien poemas de Rosanes-Creus, que se distribuyen, ordenados cronológicamente, en cinco apartados para proporcionar una visión global y a la vez dinámica de la obra de este autor. La versión al español, siempre respetuosa con el sentido del poema, ha querido reflejar también el trabajo formal, aspecto que Rosanes-Creus cuida especialmente.


El llibre
 
Sacsegem pols: els papers que ens guardaven
el temps. La nit té calor i ens fa set.
¿Quan neixi el llibre, sabrem a la fi
dormir tranquils com els bons ciutadans?
¿O som només, ja des d’ara, homenets
que en tenen prou amb el vici dels sols?
La nit i els temps. La calor que patim
no ens l’estalvien ni el vi ni la dutxa,
i encara volen els dits nostres, cossos
condescendents, millors pells per conèixer
que aquesta pell repetida. Calor,
papers, grills, nit: no ho vendrem a deu duros. 




El libro
 
Movemos polvo: hojas que nos guardaban
el tiempo. La noche es calda y da sed.
¿Cuando nazca el libro, por fin sabremos
dormir mansos como buenos vecinos?
¿O somos solo, desde ya, niñatos
a quienes basta el vicio de los solos?
Noche y tiempos. El calor que sufrimos
no nos lo ahorran ni el vino ni la ducha,
y aún quieren los dedos nuestros, cuerpos
condescendientes, conocer mejores
pieles que esta, repetida. Calor,
hojas, grillos, noche: no lo saldamos.




© De los poemas: Pep Rosanes-Creus
© Del prólogo, la selección y la traducción: Jesús Aumatell  
ISBN: 978-84-16304-07-3
Primera edición: julio de 2015
242 p. - PVP 12 €

 

 


 

 
 
 


 

 
 

dimarts, 23 de desembre del 2014

"Deu sonets seguit de Mirall de foc", de Xevi Pujol


 Xevi Pujol ja el 2008 havia publicat, a emboscall, El satèl·lit d’una engruna, un llibre de poesia força extens i aparentment divers. Tot seguit va publicar un altre llibre, Mar cendrosa (Fonoll, 2009; X Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors 2008 de Juneda). De la seva biografia no en sabria dir sinó les quatre dades que ell mateix en facilita: que va néixer a Vic el 3 de febrer de 1984 i viu a Sant Bartomeu del Grau, que va estudiar Enginyeria de Telecomunicació a la UPC i Filologia Catalana a la UB; però tinc el convenciment que quan parlem de literatura és el text mateix el que ens ha d’orientar, i ja es veurà si cal o no recórrer a fets externs per resoldre el que sigui que aquest ens proposa. Sí, els textos són el punt de partida i d’arribada de la literatura, tot i que és possible –de fet, és molt comú– que aquest trajecte circular apunti fora del text en si, però també és freqüent que s’hi limiti íntegrament. O que ho sembli, i més tractant-se de poesia: el poeta és un fingidor.
Hom diria que Xevi Pujol és un poeta d’aquest ordre: fabrica textos que, en primer terme, remeten a ells mateixos, com a prolongació de la tradició literària que reconeixen com a pròpia i a la qual vénen a sumar-se. Això és manifest en la tria d’una forma com el sonet, ja notablement present a El satèl·lit d’una engruna, i que, ara, representa la meitat del gruix d’aquesta nova publicació, més breu. I es manifesta en l’autopercepció del jo en el procés de l’escriptura, com en el primer sonet, on s’estableix, ausiasmarquianament, una comparació entre el còndor, de vol potent i elegant, i el jo –el poeta–, que s’arrossega per terra esperant un vent que l’envoli. Podríem dir que es tracta d’una presentació a l’estil clàssic, que busca la captatio venevolentiae del lector, però a mesura que anem llegint els seus poemes ens adonem que Xevi Pujol ha escrit aquí, irònic, una poètica, perquè en realitat se sent molt còmode a terra, i enveja poc la distància que posa l’altiu còndor entre ell i les coses. Aquesta ironia és el tret comú, sempre present, a voltes subtil, però sovint explícita, molt a prop de l’humorisme quan Pujol dibuixa estampes que en algun as freguen el grotesc, que generalment admeten una lectura metapoètica, com en el cas del sonet “dia d’hivern”, on el trobador que practica el “trobar clus” és una encarnació de la mort. Aquest “trobador”, autèntica contrafigura del còndor del primer poema, introdueix el tema de la mort dels dos darrers sonets, on el poeta si bé s’enlaira i practica un discurs més hermètic, ho fa per mostrar el cul-de-sac a què porta la pretesa “poesia pura”, ja que converteix el poeta en “un lliri blanc” que li “vetlla [...] el son”.
 
La tensió entre aquestes dues formulacions poètiques, una que es mou arran de terra i l’altra que s’enlaira, no queda, doncs, resolta, sinó tan sols esbossada. Mirall de foc s’alimenta d’aquest conflicte, on “la perfecta solitud / d’un mirall impossible” no és assolible, i menys quan irromp l’altre, el tu, l’amor, el desamor, el caos, la vida. Al final “se’ns obren miralls d’ombra espessa” i “ens anem fent il·legibles”: el cercle es tanca, capgirat, ja que si el primer dels deu sonets escenificava la complaença del poeta que des de terra manifestava irònica admiració pel vol elevat del còndor, confessa ara sentir-se abassegat per la imatge confusa i alhora hermètica que li torna el mirall. Com es resol aquest impasse? No ho sabem, perquè només el poeta en té les claus..., si és que vol –si és que cal– superar-lo. Però, en qualsevol cas, això es revelarà en un altre llibre.
 
Jesús Aumatell, editor d'emboscall

diumenge, 2 de febrer del 2014

Edició digital oberta de "Vint-i-dos poemes", de Salvador Giralt

Salvador Giralt
Salvador Giralt (Barcelona, 1954) és poeta i narrador. Com a narrador ha publicat el relat Ludus puerorum i les novel·les Èxit i L’entrepà. Entre d’altres, els seus títols poètics són: Miratges, Àvia Rosa, Romanço d’en Valentí que era un nas d’allò més fi, Vint-i-dos poemes, Romanço de l’Ambròs i del seu tros, llibre que fou distingit el prestigiós premi Punyal de Vic, i Orgia numeral.

Els personatges de les seves obres sovint es plantegen la fugida de l’àmbit ciutadà, contaminat i massificat, cap al camp, del qual tenen una visió idealitzada. Això passa en la narració Èxit i en el Romanço d’en Valentí que era un nas d’allò més fi, i en tots dos casos l’intent acaba en un estrepitós fracàs. Tanmateix, Giralt defuig tot patetisme, ans ens explica els fets amb gràcia i ironia, perquè el pessimisme sobre la possibilitat de recuperar una forma de vida autèntica no li fa perdre el sentit de l’humor.
 
portada de Vint-i-dos poemes, de Salvador Giralt
 
Avui posem a disposició dels lectors, en format digital obert, l'obra Vint-i-dos poemes, la qual ofereix un ampli ventall dels temes i l'estil de Giralt, i és, doncs, una bona forma d'aproximar-se a un autor que sorprendrà aquells que encara no n'hagin llegit res, i qui ja el conegui podrà retrobar-se amb un univers literari sempre canviant, sempre en construcció. 
 
Cliqueu aquí per llegir el llibre com a PDF.
Cliqueu aquí per descarregar-vos el llibre com a EPUB (per més informació sobre la gestió d'aquest tipus d'arxius, seguiu l'enllaç e-llibres).
Visiteu la pàgina de l'autor al web d'emboscall.

dimarts, 3 de desembre del 2013

Portada, nota liminar i un poema de "De desembre a desembres... àngels", de Carme Morera

La il·lustració de la coberta és obra
de Dolors de la Iglesia.
Núm. 151 de la col·lecció El taller de poesia.
Reproduïm la "Nota liminar" i un poema d'aquest llibre.


NOTA LIMINAR

 
            Carme Morera va morir sobtadament el 29 de novembre de 2006, tot just uns dies després de rebre les primeres proves d’aquest llibre, que poc pensàvem que hauria de ser l’últim que escrivís.
            Ens plau, perquè sens dubte li hauria plagut a ella, encapçalar-lo amb les paraules de comiat, plenes d’amistat i d’amor, que li va escriure Dolors Fàbregas:

 CARME

 
            Se’ns fa estrany acomiadar-te
            Se’ns fa estrany deixar d’emmirallar-nos dins el blau dels teus ulls
            Se’ns fa estrany materialitzar la teva absència
            Se’ns fa estrany silenciar la teva càlida veu....

            Tu, que sempre deies que t’agradava més provocar un somriure que no pas un plor, ben cert que ho has aconseguit: ENS DEIXES LA TEVA ALEGRIA. Però, també ens deixes: el pòsit d’una bona amistat, la força de la teva lluita, i tot el teu món anímic, visual i cristal·lí molt lligat a la teva estimada natura, que tan bé has sabut reflectir en els teus poemes.
 
            Poemes que ens arriben molt dins del cor i que, a partir d’ara, ompliran, ja, el buit de la teva absència. Quan l’enyorança bategui amb força sempre podrem guaitar cap a mar  i deixar-nos bressolar a la teva platja pel teu estimar BLAU... o deixar-nos impressionar per l’instant dels teus Haikus

                   LA MEVA SOLITUD
                   EN D’ALTRES ULLS
                   PAPALLONA BLANCA 
          
GRACIES CARME
Dolors Fàbregas
 
 
De lluny cavalca el marbre
sota vetes d’oblit
encén granits:
                                             Deixa’m espai per les ales!

Carme Morera
 
 
Solapa: Gestada en el nucli mateix de la imatge lírica, la poesia de Carme Morera neix, per això, despullada, ja prèviament destil·lada de tot allò accessori. Es tracta de copsar, enmig de la indistinció del que és previ a la racionalització, la realitat no mediatitzada, l’instant de suprema lucidesa on es revela, enlluernador, l’àngel del coneixement. [J. A.]